Manuel Grau Picó, Manu pels amics, li ha tocat l’honor -i la feinada- de ser el president de l’Aliança quan es compleix el 150 aniversari de la fundació de l’entitat. La seva idea era plegar el 2017 en complir els quatre anys de president però la proximitat de l’efemèride el va fer recapacitar i es va comprometre per quatre anys més que no vol prorrogar de cap de les maneres. “Per l’edat i perquè és bo el canvi”, diu.

L’Aliança ha tingut una plèiade de bons president tots molts generosos que han regalat el seu temps a canvi de res. Però del conjunt en destaquen alguns de singulars com el fundador Lluís Remisa, el farmacèutic Joan Agustí Carreras, que va ser alhora president i alcalde de Sant Martí; el longeu i manipulador Miquel Trullàs; el cronista llagoter Pau Torrabadella; els catalanistes arrauxats Camil Riu i Napoleó Ferran…

Manuel Grau també és singular per la seva procedència i pel seu caràcter executiu. A diferència d’altres que l’han precedit, ell venia de dirigir una empresa i aquesta experiència li ha servit per fer rutllar l’Aliança que quan ell hi va arribar tenia molt pocs diners a la caixa. Tant que un dels seus primers actes com a president va ser posar 200 euros de la seva butxaca per comprar uns bafles. (Això de rascar-se la butxaca és quelcom endèmic a la casa). I també és singular perquè procedeix de la militància cristiana i no és fill del Poblenou.

M.G.- Jo neixo fa molts anys, molts, molts, a la barriada de la Sagrada Família. I d’allà, quan tenia quinze anys, vaig anar a viure al Camp de l’Arpa, en concret al carrer Rogent d’on no m’he mogut des d’aleshores canviant només de finca.

M.F.- I tu saps que això de no ser del Poblenou t’ho tenim en compte i en contra?

M.G..- Ho sé, ho sé. Ja m’ho diuen: tu no ets poblenoví. Es com si haguessin agafat un negra o un groc.

M.F..- “Ai ! Quien fuera blanco aunque fuera catalan.!

M.G..- Si. Aquests prejudicis encara existeixen.

Va estudiar comerç, que és el que tocava a l’època i després màrqueting. I durant uns anys va compaginar l’empresa familiar amb una corredoria d’assegurances.

M.G..- Tenia una empresa on fabricàvem mobles metàl·lics per al camp de l’electrònica. La portàvem entre el meu germà i jo i amb nosaltres va morir.

M.F.- ?

M.G..- Perquè no vam tenir continuadors. Ni els meus fills ni les filles del meu germà van voler continuar. No en van voler saber res. Van tirar per camins totalment diferents.

Quan estava quasi al final de la seva carrera professional, la seva dona li va plantejar una petició que encara no li ha perdonat.

M.G..- “Vull anar a ballar” em va dir la dona. Jo no hi havia anat mai a ballar. Era més d’anar a la muntanya. Havia estat soci del Centre Excursionista de Catalunya. A més, em considero bastant negat. La gent alta és maldestre i al principi de ballar passava molta vergonya.

Amb el ball van formar un grup de parelles i un bon dia van anar a fer classes a l’Aliança portant ells mateixos el professor i pagant una petita quota per fer servir el local. I el 2012, entre swing i el pasdoble, va entrar a la junta del president Jaume Fontcoberta. De la mà d’aquest home va aprendre les quatre regles de la vida associativa. I el 2013 no va poder refusar substituir-lo en el càrrec quan Fontcoberta, si o si, va voler plegar.