Aquest any l’edifici de la Parròquia de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó, en el xamfrà dels carrers de Pujades i Marià Aguiló, celebra els seus 75 anys d’existència. Aquesta no és la primera església que hi ha hagut en aquest enclavament, sinó que ja n’és la tercera.

De la primera església que es va construir està documentat que es va posar la primera pedra el 1852 i que va ser consagrada per al seu ús religiós el 25 de gener de 1857. Finalment, va esdevenir parròquia el 1867, a l’independitzar-se de la parròquia de Sant Martí de Provençals, petita església d’estil gòtic inicial, del segle XV, de la qual n’era un centre de culte depenent fins a mitjans del segles XIX.

Però, aquesta església, que sabem que també era molt petita, comparada amb l’actual, va ser cremada el 1909, durant els fets de la Setmana Tràgica, i en va morir el seu rector ofegat pel fum. Ben aviat, aquell mateix any, es va començar a reconstruir una nova església, una mica més gran que l’anterior, però que també va ser cremada el 19 de juliol del 1936, en esclatar la Guerra Civil. Després de la Guerra, l’església provisional es va instal·lar on ara hi tenim el nostre Centre Moral i Cultural del Poblenou, a la planta baixa. Mentrestant s’anava construint l’església actual.

El projecte de la nova església actual i la seva aprovació es va retardar moltíssim i les obres, molt tardanament, no van començar fins ben entrat l’any 1945. Any en el que el bisbe Gregorio Modrego va posar la primera pedra. Finalment, cinc anys després, la consagració de la nova església la va fer el mateix bisbe Modrego, el dissabte 4 de març del 1950. Ara ha fet 75 anys!

Possiblement, abans d’aquestes tres esglésies, cap a mitjans del segle XIX, ja hi havia alguna capelleta -com a petit lloc de culte- amb l’advocació de Santa Maria del Taulat. Pel que fa al nom de “Taulat”, coincidim amb els lingüistes i filòlegs Joan Coromines i Antoni M. Alcover, que no ve de cap teulada o cobert (on hi hagués una marededeu), sinó dels “taulons” que es posaven per delimitar les peces de terra anomenades “taulats”. Tinguem en compte que estem sobre una llacuna (que donava nom a la masia de Can Llacuna) i un joncar (que dona nom a un dels nostres carrers). Alguns parlen d’un enginyer francès que va venir cap els anys 1870-1875 per donar major productivitat a aquestes terres inundades pels aiguamolls del Poblenou, creats perquè la riera del Clot (la Rambla) no acabava desembocant al mar.

El que hauríem de fer ara és ressaltar, passats aquests primers 75 anys del nostre edifici, tot allò que en ell i des d’ell s’ha fet. D’una banda, l’ús principal d’una església és poder congregar cada diumenge i cada dia la comunitat dels creients i celebrar amb ells les principals festes religioses i les festes familiars d’un bateig, la primera comunió o un casament, fins a les exèquies per un difunt. Com diuen els clàssics: l’eucaristia fa la comunitat i la comunitat fa l’eucaristia. La nostra església és local de l’entitat dels cristians catòlics del barri, germans dels altres cristians, com els de l’Església Evangèlica del carrer Llull amb Llacuna.

Però, d’altra banda, també podem assenyalar aquelles coses que, des de l’església, s’han fet com un bon servei al barri. N’assenyalaré quatre o cinc.

En primer lloc, recordem la revista “4 Cantons”. En l’època en la que la dictadura franquista controlava tot el que es publicava i totes les publicacions que es feien; sota la cobertura de la parròquia, l’any 1963, va néixer una revista ben reivindicativa del nostre barri que, amb el pas del temps, es va convertir en una gran escola de periodistes i, a la llarga, va servir per promoure, en la clandestinitat política, la creació posterior de l’Associació de Veïns.

Com a director hi constava el rector, Joan Soler, que és el qui garantia el degut permís per a editar-se. Però, sota d’ell, hi havia el director adjunt, el vicari, Jaume Patrici Sayrach, i el director periodístic era en Josep Maria Huertas Claveria. Fins i tot, l’estiu de l’any 1975, hi va haver un número prohibit per la censura. Davant de notari, al patí de l’església, mossèn Joan Soler, va cremar tots els exemplars (menys alguns, que van córrer també clandestinament).

Aquest número de la revista estava dedicat a la detenció i empresonament de Josep Maria Huertas. Aconsellats pel seu advocat, l’Agustí de Semir, va dir que això era el més prudent que es podia fer. Pocs dies després, la policia també detenia el rector, Joan Soler, perquè -segons se l’acusava- havia acollit i encobert a uns etarres que estaven de pas per Barcelona.

En segon lloc, m’agradaria també recordar el nostre Esplai, el MOVI Poblenou. De fet ja va néixer amb voluntat de barri i d’anar més enllà de la nostra parròquia, per això, inicialment, es va anomenar “Moviment Interparroquial Infantil i Juvenil del Poblenou”. La primera activitat que es va fer, ja fa més de 60 anys, van ser unes primeres colònies a la Casa Vella de Vallgorguina, era l’estiu del 1964.

En aquells anys, als estius, els nens i nenes campaven tot el dia pel carrer i un grup de joves monitors van tenir la gran pensada de començar a “educar en el temps de lleure”, fora de la ciutat, en plena natura, preparant jocs, sortides, excursions, campaments, etc. De les colònies es va passar a fer les activitats setmanals, cada dissabte, en els locals de la parròquia. De Vallgorguina, es va passar a Can Corbera Vella, a Castanyet, i finalment al Bagís. Ara els nostres nens i nenes no estan pels carrers però hem de procurar que el seu món no quedi només entre l’escola i la família, o que estiguin enganxats tot el dia amb la tàblet o el telèfon mòbil a la mà. És bo que facin amics i que tinguin cura de la natura.

En tercer lloc, m’agradaria recordar un personatge i la petjada que ens ha deixat. Em refereixo a mossèn Pere Relats. Ell era fill d’una bona família de Lliçà d’Amunt i va arribar al Poblenou per a formar part l’equip de capellans que es cuidaven de les nostres parròquies, però va tenir la gran sensibilitat i el bon encert de sintonitzar amb els sectors més obrers del nostre barri, fins a l’extrem de posar-se ell mateix a treballar en una constructora. Tristament, molt jove, encara no tenia els 40 anys, va morir d’accident de muntanya, als Encantats (Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), l’estiu del 1973, ara fa més de 50 anys, mentre estava de campaments amb un grup joves i monitors del nostre barri.

Tot i la seva dedicació al món obrer i als joves, també ens va deixar l’empremta de la dedicació als avis, constituint -el 1972- el Grup de Vells i Malalts que, posteriorment, va anar creant una xarxa de pisos compartits, anomenats “Llars”, on un grup de voluntaris atenien les persones grans que estaven soles. D’aquestes Llars es va passar, després de la pandèmia del 2020, a concentrar-ho tot en una única Residència d’avis, actualment al carrer de Venero. Finalment, aquest mes de setembre, el dissabte 6, a les 12 del migdia, s’inaugurarà una nova Residència per a més de 90 avis, al carrer de Llacuna, construïda amb molta il·lusió i empenta per la Fundació Pere Relats.

En quart lloc, no vull que oblidem els nostres gegants: el Bernat i la Maria. Els nostres gegants van ser adquirits per les parròquies del Poblenou l’any 1953, ara fa 72 anys, a l’empresa “El Ingenio”, per tal que poguessin acompanyar la processó del Corpus. Aquell mateix any ja hi van desfilar. Entre nosaltres el Corpus se celebrava el cap de setmana posterior, per poder assistir, primer, a la processó del Corpus de Barcelona, organitzada per la Catedral i, vuit dies després, es feia la nostra, que començava en una parròquia i acabava en una altra. Allà es deixaven els gegants, fins a l’any següent, i aquella parròquia tenia el compromís de fer-ne el degut manteniment durant aquell any.

Cap a mitjans dels anys 60 es va deixar de fer la processó del Corpus perquè no sembles una excessiva afirmació religiosa en moments encara de dictadura. Passat el temps, l’any 1980, un grup de joves inquiets els van retrobar guardats i amagats a les golfes de Santa Maria i ja van poder tornar a desfilar en la Festa Major del 1981, any en què també es va crear ja la Colla de Geganters. Finalment, la parròquia els va cedir a la Coordinadora d’Entitats del barri. N’estem molt contents i orgullosos d’haver cedit els nostres gegants al barri perquè ara ja formen part de la imatge habitual de totes les nostres festes més populars. També estem molt contents, aquests darrers anys, d’haver pogut recuperar la Festa del Corpus entre nosaltres gràcies a la Coordinador d’Entitats.

En cinquè lloc, una creació més recent, iniciada a l’aixopluc de la nostra església, va ser el grup de l’Oncolliga Poblenou. Una agrupació a dins d’una altra entitat de nivell català que va arrelar per primera vegada en un barri de Barcelona. D’entrada ja vam pensar que no podia ser un servei només per als malalts cristians sinó que es tractava de poder acompanyar i recolzar tota persona o família que patís la gravetat de la malaltia del càncer i tots els trasbalsos que això representa. Per això vam buscar de poder aixoplugar-nos obertament en el Casal de Barri de Rambla, on ens reunim ara.

Al llarg de tots aquest 75 anys, hi ha hagut molta gent que, al redós de l’església, ha continuat aquesta empenta de servei al barri. També n’hi ha que se n’han desentès, i en tenen tot el dret. Però el que nosaltres, ara, no podem fer és desentendre’ns del servei al nostre barri del Poblenou.

Poblenovines i poblenovins, molt bona Festa Major!
FRANCESC ROMEU
Rector de la parròquia de
Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó