Els meus fills tenen estudis, una bona feina i uns ingressos que, comparats amb els que jo tenia a la seva edat, són superiors. Han fet exactament allò que la meva generació els va demanar: formar-se, treballar, esforçar-se i construir un projecte de vida. Tot i així, no poden permetre’s viure al barri on van néixer.

Jo no he estat mai un revolucionari. He treballat tota la vida, he pagat els meus impostos i he procurat educar els meus fills en la cultura de l’esforç, del respecte i del compromís. He participat en les festes del barri, he comprat al comerç de proximitat, he saludat els veïns i sempre he cregut que una societat funciona quan cadascú assumeix les seves responsabilitats. Per això mai no hauria imaginat que, després de tota una vida discreta, acabaria participant en plataformes veïnals i defensant públicament el dret a l’habitatge.

Vaig néixer al Poblenou quan encara era un barri treba- llador, on la majoria de famílies es coneixien. Hi havia fàbriques, tallers, cooperatives, petits comerços i una intensa vida al carrer. No era un barri ric ni perfecte, però era un lloc on la gent podia construir un projecte de vida.

Els fills acostumaven a quedar-s’hi, els avis vivien a prop dels nets i els comerciants coneixien els seus clients pel nom. Aquella proximitat no era només una qüestió de veïnatge; era una manera d’entendre la convivència. Els anys han transformat profundament el Poblenou.

Molts d’aquests canvis eren necessaris. Ningú no enyora els fums de les fàbriques, els solars abandonats o els carrers degradats. L’arribada de noves empreses, universitats, equipaments i espais públics ha fet del barri un lloc més atractiu, més dinàmic i amb més oportunitats.

El problema no és la transformació, sinó que, massa sovint, aquesta transformació ha anat acompanyada de la substitució de les persones que hi vivien.

Els meus fills en són un exemple, però no són un cas aïllat. En conec molts d’altres. L’Enric i la Maria van haver de marxar a Cerdanyola amb les seves dues filles perquè continuar vivint al Poblenou era econòmicament impossible. En Lluís i la seva família han refet la vida a Manresa pel mateix motiu. I després, la Núria, que amb quaranta anys ha hagut de canviar una habitació de lloguer al Poblenou per una altra a Santa Coloma, perquè ni tan sols compartir pis ja era assumible al barri on ha crescut.

Però l’expulsió no afecta només els joves. També arriba al final de la vida. Fa poc, l’Antoni va tancar per última vegada la porta del pis on havia viscut durant quaranta-dos anys. La seva pensió ja no li permetia continuar pagant el lloguer i es va veure obligat a tornar al seu poble natal. No va marxar perquè ho desitgés ni perquè busqués una vida diferent. Va marxar perquè el barri on havia construït la seva vida ja no li permetia continuar vivint-hi. Costa imaginar una derrota més silenciosa que haver d’abandonar casa teva quan pensaves que hi envelliries.

Els preus dels lloguers són avui inassolibles per a moltes famílies i comprar un habitatge s’ha convertit en una possibilitat reservada a una minoria. Ens havien dit que formar-se era la millor garantia de futur; avui, massa sovint, sembla més determinant haver heretat un pis. Però la realitat és encara més dura: ja no només costa començar una vida al barri, sinó també acabar-la. Són els desnonaments silenciosos.

No els que obren els informatius, sinó els que arriben quan un contracte no es renova, quan el lloguer puja fins a ser impossible d’assumir o quan un edifici es ven. Un dia aquelles persones encara formen part de la vida quotidiana del barri i l’endemà ja no hi són. Sense escàndol, sense càmeres, sense grans titulars. Cada un d’aquests desnonaments representa una petita derrota col·lectiva.

La transformació també s’ha fet evident en el comerç de proximitat. Encara recordo quan entrar en una botiga era entrar a casa d’algú conegut. L’ultra-marins del barri de la Plata, la lleteria del carrer Doctor Trueta, el forn del Sol o tants altres establiments no eren només llocs on comprar. Eren espais de confiança, llocs on s’intercanviaven notícies, es preguntava per la família i es feia barri.

Quan un d’aquests comerços abaixava la persiana, no desapareixia només un negoci; es perdia una part de la memòria col·lectiva. Avui molts d’aquells locals han estat substituïts per negocis que podrien ser aquí o a qualsevol altra ciutat. No és una crítica als qui hi arriben. Tothom té dret a buscar una vida millor. El problema és un model de ciutat que ha convertit l’habitatge en un actiu financer abans que en un dret i que mesura l’èxit d’un barri pel seu atractiu immobiliari més que no pas per la qualitat de vida dels seus veïns.

Sempre ens han dit que això és el progrés. Jo també crec en el progrés. Però em costa acceptar que pugui anomenar-se així una transformació que obliga els fills dels veïns a marxar, que força persones grans a abandonar el barri després de tota una vida, que converteix els comerços de proximitat en un record i que acaba afeblint els vincles que donen sentit a una comunitat. Una ciutat no és només un conjunt d’edificis o d’empreses. És, sobretot, la gent que hi viu, les relacions que hi construeix i la memòria que hi deixa.

Potser és per això que, sense haver-m’ho proposat mai, he acabat participant en reunions, signant manifestos i donant suport a plataformes que reclamen un habitatge digne. No ho faig perquè pensi que qualsevol temps passat va ser millor ni perquè esperi obtenir-ne cap benefici personal. Ho faig perquè crec que encara som a temps d’evitar que el Poblenou perdi allò que l’ha fet singular durant generacions: la seva gent.

Jo probablement acabaré la vida al mateix barri on vaig néixer. Però cada vegada són menys els qui poden dir el mateix. Els meus fills, molt probablement, no hi podran construir el seu futur. L’Antoni no hi ha pogut acabar la seva vida. Entre una història i l’altra hi ha el risc que el Poblenou deixi de ser un barri per convertir-se només en un lloc on viure.

Quan camino pel Poblenou encara reconec tots els carrers. El que cada vegada em costa més és reconèixer les persones que hi viuen. Perquè un barri no deixa de ser un barri quan canvien els edificis. Deixa de ser-ho quan els qui li donaven vida ja no s’hi poden quedar. Si no som capaços de garantir que els nostres fills puguin començar la seva vida aquí i que els nostres grans hi puguin envellir amb dignitat, haurem construït un barri més modern, més atractiu i més cotitzat, però també un barri més pobre en allò que realment li dona sentit: la seva comunitat.

Quan l’Enric i la Maria han de marxar a Cerdanyola, la Núria canvia una habitació al Poblenou per una altra a Santa Coloma, en Lluís i la seva dona refan la seva vida a Manresa i l’Antoni abandona el barri després de quaranta-dos anys perquè la pensió no li arriba, ja no estem parlant de casos individuals. Estem parlant d’un model de ciutat.