Em dic Beatriu Castelló Montoliu i soc del Poblenou, poblenovina fins a la medul·la!  Vinc d’una família molt humil; soc filla de la Lola, la modista que va aprendre a cosir al taller de la  senyora Carmen (al carrer Joncar, al girar de la Rambla) i del Segis, fuster que feia hores extres fent “d’empleat “ al Casino. 

 Moltes també em coneixen com “la nena de ca l’Engràcia”, perquè des de ben petita i fins que  vaig ser ben ganàpia, vaig baixar cada dissabte a ajudar a la botiga. Quan encara no arribava al  taulell, em posaven un davantal que m’arribava als peus i a sobre d’una banqueta ja despatxava ous i deia “sí servida” a les clientes. Amb l’Engràcia i el Joan ( a part de despatxar pollastres i conills)  vaig aprendre d’art, d’òpera, de ballet, i sobretot d’humanitat. 

 Vaig anar al CE Grèvol i després a l’Institut Icària, vaig fer ballet a Laumar, i vaig passar moments  inoblidables a l’Escola d’Art de Poblenou, amb la Teresa vam aprendre molt, no només d’art sinó  també a tenir respecte, a valorar la feina, a treballar en equip i a ser responsable.  Com us he dit , el meu pare treballava al Casino i la meva mare i jo hi anàvem sempre que hi havia  funció. El papa ens posava dues cadires darrere de l’última fila del circular esquerra i des d’ allà  veiem tot el que fessin. Vaig veure zarzuela, ballet, músics i cantants, els festivals de “les monges”,  i molt de teatre!  

Va ser en aquella cadira on vaig començar a somiar que algun dia seria jo la que fes somiar a  d’altra gent des d’un escenari com aquell. 

 Els somnis es compleixen, jo en soc un exemple, però t’ho has de treballar, eh! Soc actriu i fa uns vint anys que em dedico en exclusiva al món de la interpretació.  Abans vaig haver de treballar de mil coses que no m’agradaven i fins i tot compaginar-ho amb el  teatre. 

 Dins de la meva feina he fet de tot una mica: pallassa d’hospital, teatre de text, cabaret, anuncis i  sèries de la tele, teatre infantil, programes de ràdio, teatre de carrer, presentadora, i sobretot teatre  improvisat amb la meva companyia Impro Barcelona. 

He voltat pels escenaris de tot Catalunya, les Espanyes i part de l’estranger.  Un altre dels somnis que tenia des de petita era ser pregonera de la Festa Major. Sempre pensava:  “quan sigui famosa faré el Pregó”! I ara el somni també es compleix. I me n’adono que no cal ser  “famosa” per ser pregonera, només cal ser bona gent i estimar molt el barri.  Jo encara soc de les que quan agafo el metro o l’autobús dic que vaig a Barcelona! I m’encanta!!!!  Ser del Poblenou no és el mateix que viure al Poblenou i jo… Sóc del Poblenou!!!!!!!!!!!!  PD: Mai he actuat al Casino…ahí lo dejo. 

Beatriu Castelló.